En aquest 2008 tota mirada al passat contemporani s’atura a l’any 1968, el qual, com sovint es diu, fou l’any que canvià el món. I, concretament, en aquest maig de 2008 es compleixen quaranta anys del maig francès, els fets més recordats d’aquell 1968 en depriment del que va succeir a Mèxic, als EUA o a Txecoslovàquia. Però, si bé aquestes altres revoltes també són més o menys conegudes i recordades, n’hi ha una que va succeir als Països Baixos que en roman desconeguda per a molts i moltes; ja sigui perquè no va succeir a l’any 1968 si bé tenia un esperit similar, o bé (o també) perquè la realitat neerlandesa no ha gaudit de gaire atenció a casa nostra. La revolta a la qual em refereixo és aquella protagonitzada pels Provos a mitjans dels anys seixanta, en la que Amsterdam fou el que París fou pel maig francès, l’epicentre d’un terratrèmol que sacsejà a tot el país (i a mig món en el cas francès).
Per Provo es coneix aquell moviment social d’inspiració anarquista iniciat per Robert Jasper Grootveld, Rob Stolk i Roeland Herrit Hugo (”Roel”) van Duijn el 1965. Prengué aquest nom de la paraula provocatie (provocació) i el blanc va ser el seu color simbòlic.
Robert Jasper Grootveld era ja un personatge excèntric mínimament conegut a principis dels anys seixanta; el que havia estat “neteja finestres” va començar a ser popular al 1961-62 degut a la seva creuada particular contra la indústria tabaquera i la seva devoció per la marihuana. Per denunciar els perjudicis del tabac es va dedicar a graffitar una gran K (en referència a Kanker, càncer en neerlandès) a cada tanca publicitària d’Amsterdam on hi hagués un anunci de cigarretes, per això va ser enviat a la presó; alternativament es presentava als estancs amb un drap xop de cloroform i demanava fer una trucada telfònica en la que es passava tot el temps que podia cridant sobre el càncer i els hospitals mentre tossia exageradament, acció amb la qual buscava espantar els clients. Pel que fa la marihuana, Grootveld va idear el “Marihuettegame” amb l’objectiu de demostrar que les autoritats eren unes ignorants respecte a tot allò relacionat amb la marihuana; ser
arrestat per la policia per presuntament consumir i/o posseir marihuana quan només es posseïa “marihu” (fulles de tè, menjar de gat o qualsevol cosa que s’assemblés remotament a la marihuana) era l’objectiu del joc. Gràcies a l’altruisme d’un particular, Grootveld va obrir el “Temple Anti-Tabac”, on organitzava misses negres i es fumava marihuana; però no va tenir la repercussió mediàtica que esperva, fet que un dia el va portar a acabar la performance amb la crema de l’edifici, per sorpresa dels assistents. Després d’aquest fet, i ja al 1964, va escollir l’estàtua Het Lieverdje de la plaça Spui com el lloc on fer els seus happenings, cada dissabte a mitjanit, els quals van esdevenir molt populars entre la gent jove. El fet que l’estàtua fou pagada per una transnacional del tabac no va fer res més que reforçar la seva teoria sobre el poder de la indústria tabaquera en la societat.
Roel van Duijn, estudiant universitari d’idees anarquistes i pacifistes, va assistir a una de les performances de Grootveld de maig de 1965 i va repartir un manifest entre els presents anunciant el naixement del moviment Provo…
“L’elecció de Provo està entre la resistència desesperada o la maleïda apatia”
“Provo s’adona finalment que serà el perdedor, però no deixarà aquesta última oportunitat fugir per molestar i provocar aquesta societat fins a les seves profunditats…”
Roel van Duijn
Al llegir el manifest, Grootveld decidí unir-se al grup de Roel van Duijn, Rob Stolk i altres joves anarco-pacifistes (”Quan vaig llegir la paraula anarquisme en aquell primer pamflet, em vaig adonar que aquesta antiquada ideologia del segle XIX esdevindria allò de moda en els seixanta“). A partir de llavors la plaça Spui es convertí en un punt calent: els happenings aplegaven a centenars de joves que acaben éssent dispersats (i arrestats) per les forces de l’ordre.
És en aquest moment que les agosarades propostes i accions dels Provos van començar a sorgir; mitjançant comunicats (Provokatie) i una revista (Provo) es feien saber a la societat. En el primer número de Provo, el qual venia acompanyat amb uns quants petards, es podien trobar instruccions escrites al segle XIX per a confeccionar explosius.
Normalment les propostes prenien forma de Witte Plan (Pla blanc). El primer va ser el Fietsenplan (Pla blanc de bicicletes) ideat per Luud Schimmelpenninck i proposat en el Provokatie nº5 de l’estiu de 1965; la idea era prohibir el tràfic de cotxes al centre d’Amsterdam i proveir gratuitament a la ciutadania bicicletes blanques per desplaçar-se sense contaminar l’aire. Les primeres cinquanta bicicletes blanques sense candaus van ser posades a punt pels Provos; la policia les va requisar per considerar-ho subversiu.
Posteriorment, l’any 1967, la proposta va ser portada al Gemeenten (Ajuntament); molts anys després diverses ciutats europees es vanaglorien d’haver instal·lat sistemes de lloguer de bicicletes (ex.: Bicing), els quals estan inspirats en la subversiva idea d’uns provocatius anarquistes neerlandesos dels anys seixanta…
“La bicicleta blanca simbolitza la simplicitat i la vida saludable, en oposició a l’ostentació i la porqueria del vehicle autoritari”
Durant el 1966 altres plans blancs van ser proposats. El “Pla Xemeneies Blanques” tenia com a objectiu identificar amb pintura blanca les xemeneies d’aquells que contaminaven i fer-los pagar un impost especial, tot un precedent en política mediambiental. El “Pla Pollastres Blancs” proposava que els policies (coneguts popularment com a “pollastres blaus”) anessin desarmats repartint anticonceptius, llumins i pollastre fregit a la ciutadania, una proposta digna dels ideals dels anys seixanta que buscava mofar-se de la política repressiva de les forces de l’ordre vers el moviment, la qual va ser essencial per donar notorietat i popularitat al moviment; per a Provo la confrontació amb la policia era considerada un ludiek evenement (aconteixement lúdic) …
“Com major nombre siguin, com més grollera i feixista sigui la seva actuació, millor per a nosaltres. La policia, justament com fem nosaltres, provoca a les masses… Ells causen resentiment. Nosaltres busquem convertir aquest resentiment en revolta.” Roel van Duijn
El “Pla Esposes Blanques” i el “Pla Nens Blancs” tenien objectius socials: la creació de centres de salut per a dones on es repartissin gratuitament 
anticonceptius a les dones i se les informés sobre l’avortament i la construcció de llars d’infants gratuites per als més petits, quelcom que anava en contra de la mentalitat patriarcal imperant. Mentre que el “Pla Habitatges Blancs” s’anunciava com una “solució revolucionària al problema de l’habitatge” exigint al poder públic a lluitar contra l’especulació immobiliària, convertint el palau de la plaça Dam en la seu municipal i legalitzant l’ocupació de vivendes, el “Pla Víctimes Blanques” proposava que els “pollastres blaus” tracessin amb guix la silueta de tota víctima de tràfic a la ciutat i que, immediatament després de la retirada del cadàver, supervisessin com el/la conductor/a del vehicle responsable de la mort buidés amb escarpa i martell un centímetre de l’asfalt delimitat pel guix i omplís el forat amb morter blanc… “Llavors, potser els futurs assassins apropant-se a l’escena del desastre afluixaran el gas per un moment“.
La monarquia neerlandesa també va ser objecte d’atac. La caricatura de la llavors reina Juliana posant darrera una finestra a l’estil d’una prostituta de de Wallen (el Barri Roig d’Amsterdam) va aixecar molta polsaguera i va portar a uns quants a un judici criminal.
Però el punt àlgid, sent l’acte de més ressó internacional del moviment Provo, va ser la campanya “Klaas koomt!” (Klaus vé!) organitzada en contra de la boda reial. La princesa Beatrix (actual Reina del Regne dels Països Baixos) s’havia promés el 1965 amb l’aristòcrata alemany Claus von Amsberg, el qual s’enfrontava a l’oposició de part de la societat neerlandesa degut al seu passat a la Hitlerjugend i a la Wehrmarcht, i el 10 de març de 1966 s’havia de celebrar la seva boda a Amsterdam. Durant els mesos anteriors a l’enllaç el “Pla Rumor Blanc” va provocar l’alarma de la policia: es va rumorejar que els Provos drogarien els cavalls de la comitiva o que escamparien LSD en el subministrament d’aigua de la ciutat. El dia de la boda la premsa internacional es va fer ressó de les bombes de fum taronja (color de la monarquia) que van enboirar el pas dels nuvis. Aquell dia es va sentir la consigna “Geef mijn fiets terug” (Torna’m la meva bicicleta), en referència a les bicicletes requisades pels nazis durant l’ocupació dels Països Baixos per part del Tercer Reich, i una actuació desmesurada de la policia va posar de manifest la crisis latent.
L’agitació endegada a mitjans de 1965 va anar creixent durant tot 1966; la coincidència amb els aconteixements a la guerra del Vietnam van contribuir a que la mobilització del joven fos constant i que, conseqüentment, la repressió de manifestacions als carrers d’Amsterdam esdevingués quelcom cotidià. Paral·lelament, la institucionalitazació del moviment, sovint assenyalada com la causa de la seva dissolució, va començar amb les eleccions municipals del 1 de juny de 1966. La candidatura del moviment Provo, la qual va aconseguir un escó al gemeente d’Amsterdam amb l’eslògan “Stem Provo, kèjje lachen” (Vota Provo, quin riure), va crear polèmica entre els seus membre ja que hi va haver qui va considerar-ho reformista i contrari als ideals anarquistes; amb poder i veu institucional certes propostes van ésser portades a terme per l’ajuntament a la vegada que es diu que va crèixer la divergència entre els líders institucionals del moviment i una part del mateix. Mentrestant, la situació de constant revolta social va anar creixent i va obligar a dimitir al cap de policia i, al maig de 1967, a l’alcalde d’Amsterdam. Als pocs dies però, el moviment Provo es va autodissoldre en una reunió al Vondelpark; Grootveld i Stolk van ésser partidaris de l’autodissolució mentre que Roel van Duijn va defensar la continuitat del camí emprès (fet que el va portar a fundar un nou moviment: Kabouters). Fos com fos, la provocació no havia deixat indiferent a la societat neerlandesa…
“Està en la nostra tasca el convertir la seva agressió en consciència revolucionària”
Roel van Duijn
Compártelo
Estic estudiant a la Universiteit van Amsterdam (
