“Ja menges bé?” , “No escatimis en menjar, que se’t veu prim!” , “No seria millor que anessis a menjar al menjador de la facultat?” , “I ja menges de tot?” , “I allà ja en tenen d’això?” , “Sobretot, no passis gana!” …….
Yesterday I went to Den Haag with four nice girls, two French and two Greeks.
We took the train but we carried the bikes in it, so we could easily reach the seacoast village of Scheveningen once in Den Haag. There we could walked along one of the most popular beaches in The Netherlands when, as it was written on the guide, the thermometer rises above 20ºC. However, yesterday it wasn’t that warm and it was windy, but we didn’t complaint at all because we expected to have a rainy day. So, despite the wind, we could enjoy the views from De Pier, a boulevard and a tower standing over the sea.
Afterwards we biked back to the center of Den Haag, where we saw the Vredespaleis (Peace Palace), which houses the International Court of Justice, and the Binnenhof, which houses the Dutch Staten-Generaal (Parliament) and the Dutch Government. Reading the guide we learned that the official name of Den Haag is: ’s-Gravenhage, which means something like “the count’s wood”.
In the way back to AMS we’re almost fined because we hadn’t payed the especial bike ticket you are supposed to pay when carrying bikes inside the train. If only they informed about it! This last minute fright just made the day more memorable.
Anar a veure jugar al Barça en algun dels partits de competició europea és quelcom que ja rondava pel cap de més d’un des de principis de temporada. La possibilitat de veure’l a terres neerlandeses (Ajax Amsterdam o PSV Eindhoven) es va anar esvaïnt al llarg de la temporada, però va sorgir de nou quan el Schalke 04 va quedar emparellat amb el Barça en el sorteig dels quarts de final de la Champions League: 2/04/08, Schalke 04 - FC Barcelona al Veltins Arena de Gelsenkirchen, Alemanya.
Era una oportunitat única, així que ens vam organitzar per d’aconseguir 7 entrades d’entre les 1.800 que el FC Barcelona disposava. Una vegada amb les entrades només va ser qüestió de llogar un parell de cotxes (llàstima que no vam arribar a temps de trobar un monovolum!) i dissenyar el pla de viatge: sortida d’AMS a les 17h i tornada després del partit, el fet d’estar en periode d’examens no ens permetia destinari més hores.
I així va ser com ahir a la tarda l’expedició d’Erasmus blaugranes formada per quatre catalans, dos francesos i un italià va sortir de Sarphatistraat amb l’objectiu d’arribar a Gelsenkirchen abans que l’àrbitre donés inici al partit (20:45h). Ni la innacabable cua per fer els primers 50km, ni la tempesta que ens va rebre al creuar la frontera, ni la cua per arribar a l’estadi, ni la dificultat de trobar aparcament i, ni tant sols, la granissada que ens va caure mentre corríem fins al (totalment cobert) Veltins Arena, ens van impedir gaudir del partit.
Des del seient 40 de la fila 11 del block V de la Erdgas-Tribüne, el que escriu va vibrar amb el gol de Bojan i va sofrir durant l’útlima mitja hora… al final 0-1. L’ambient durant el partit va ser molt maco, els 1.800 blaugranes estavem en clara minoria davant dels més de 50.000 seguidors del Schalke 04, però ens vam fer sentir.
En aquest primer blok del segon semestre havia pensat en fer un parell d’assignatures: Macroeconomics Monetary and Fiscal Policy (333BEU) i European Economic Integration (221BE).
La raó de cursar Macroeconomics Monetary and Fiscal Policy és que a la UPF es convalida per l’assignatura obligatòria Macroeconomia II, mentre que la segona la volia fer perquè és un tema que m’agrada. Però, resulta que els respectius examens coincideixen el mateix dia i hora, quelcom que - per sorpresa meva - des de la FEB (Faculteit Economie en Bedrijfskunde) se’m va dir que m’impedia examinar-me de les dues, ni farien un examen especial per a mi en una altra data ni em deixarien fer el mateix dia un darrere l’altre sota supervisió…
Així que - “com que la UvA no vol que estudiï” em vaig dir - vaig haver de deixar, amb recança, European Economic Integration ja que l’altra era l’obligatòria.
Davant aquesta perspectiva em va passar pel cap treballar però, tot i que vaig rebre una oferta laboral per a treballar al call center de Tom Tom, vaig haver de rebutjar-la perquè em demanaven un compromís que no podia assumir (1 any) i, de cara als examens de juny de la UPF, tampoc em convenia molt - tot i que m’hagués agradat, per l’experiència i els calers! - .
I ara toca aprovar l’examen de “macro”, que està “xungo”!
A bubble inside another bubble, that’s the image that came to my mind when flying back to AMS yesterday’s evening after having enjoyed the last 9 days between Wien and Slovenija…
Typing about these wonderful days spent abroad (I mean, abroad from AMS) would take a lot of time, there’s so much to be explained and I wouldn’t like to miss any detail!. In fact, now I regret not writing down in my notebook those thoughts and impressions that several times I came up with. Neither I took note of what I did each day. So it would take me quite a lot of time to put my memories in order and structure a narration of those that can be explained.
That’s why this time I won’t write a post explaining what I did and I’d rather prefer to have a conversation about my experience while having a drink with any who would like to know about them…
The plumber when checking the piping system of 153G room…, the Albert Heijn’s shop assistant in the cashier…, the civil servant when registering in the city hall…, the waitress of the budget restaurant of your neighbourhood…, any professor and any of your classmates at UvA…, the random old lady when being asked for directions in the street…, the ABN-AMRO’s clerk when opening a bank account…, the tram’s driver when being asked for the next stop…, the dim-witted bouncer in the disco…, the kids when being asked to play with us in the football pitch…, the clerk in the Postbank office when buying stamps…, the beggar when begging, …they all speak in English!!!
It’s staggering, especially when I compare it to where I come from, how it’s possible to “live in English” in Amsterdam. Here - almost - everyone speaks English, and when I say to speak means that they’re able to hold a conversation about a wide range of topics and at a more than superficial level of deepness. And it’s not only the case of the cosmopolitan Amsterdam, my (few) experiences around The Netherlands have shown me that also Dutch people from the countryside is able to speak in English well.
This fact has made me raise several questions to myself regarding the linguistic paradigm we have here in Europe…
As often it’s said, the English language is unifying Europe despite the - majority - “Euroscepticism” in the UK. In the case of The Netherlands, it seems reasonable to point out at several other reasons, besides globalisation, that explain this broad knowledge of the English language among the Dutch society; being neighbours of the UK, being the Dutch language a not much spread language in the world and being a rather little open economy seem good reasons.
In fact, the Dutch case may illustrate what may happen in the future in other European countries: the citizens will have a (national?) mother tongue - or more than one, Frysian may be the example here - while English will be the exchange language that will allow them to communicate with the other Europeans with a different mother tongue. But it isn’t going to be only about communicating, labour mobility may start to grow in Europe (especially inside the Schengen Treaty area), so English may become a kind of “European language” since the hosting society (once we have assumed that speaks English) will be able to “host” the European immigrants in a different way than the nowadays one – faster? easier? better? … - .
There’s no doubt that the issue concerning the integration of newcomers (and what it’s understood for “integration”) is anything but new in Europe, the Dutch case is a really good one to be studied. However, this (try of) reflection is aiming at what may be a novelty: the mobility of the European middle (middle-upper?) class, or, even more, the creation of a “EU-rooted class”.
Until now it seems that the immigrants are mainly low income people (it’s true that there’re cases like the Pakistani migrants in Europe, who belong to the Pakistani middle class and not to the poor majority of Pakistan’s inhabitants, but once in Europe their social status is usually lower than back home); the millions of people from Asia, Africa, America and Europe that got into the EU in the last decades (and are still doing so) were – mainly – rather poor people who were (and are) looking for better life conditions for them (and, especially, for their sons and daughters), so the word immigrant is associated to a kind of immigration: the immigration of the poor; while expatriate or other fancy words describe those immigrants whose income is higher and have a university degree.
However, what the spread of English as the exchange language among (all) Europeans may, eventually - and among other things - , cause it’s that it’ll be easier for the immigrant to settle herself/himself in other European societies; i.e. the English language will reduce the costs of moving for the EU’s labour force. If this outweighs the traditional mobility aversion in Europe, and wage differentials are kept (cultural/linguistical differences seem to weigh more nowadays than salaries), what may come up from it is the appearance of a relevant amount of EU citizens belonging to the middle and upper class that will move among the member states. And this, in a EU where a majority of the population will master English well enough, may lead to the situation where a small but wealthy part of the population of the member states will live without knowing the country’s language(s) and culture, a case that I wonder how much resembles to that one of an Erasmus student who comes to and lives for a certain period in Amsterdam without speaking (almost) a word of Dutch and being (almost) completely unaware of the Dutch society…
This month, January, that is coming to its end has had both unforgettable days and forgettable ones, happy situations and sad ones, lovely moments and ugly ones, sweet feelings and bitter ones…
…WORKS UNDER PROGRESS…
Versión en castellano publicada en http://www.erasmusblogs.es
El dissabte passat vaig conèixer en una típica Erasmus dorm party a un de Maurici, amb el qual vaig estar parlant una estoneta doncs la curiositat em va poder… qui sap si mai més em creu-ho amb un/a mauricià/ana!.
Aquesta anècdota em porta a escriure sobre les coneixences que es fan durant l’Erasmus, un tema que tard o d’hora havia de caure (i els que han de caure encara!)…
D’entrada dir que l’homo Erasmus té unes necessitats de socialitzar-se per sobre de la mitjana, fet que el porta a presentar-se innombrables vegades. Segons l’experiència del que escriu, en tota presentació sempre s’esmenten dos aspectes: nom i procedència. A partir d’aquí la conversa sorgeix… i es fa més o menys llarga. En molts casos la cosa no passa de ser una conversa superficial (s’està en una party, al cap i a la fi!) sobre els típics tòpics que cada lloc de procedència comporta… o sobre el que cada un estudia… o sobre qualsevol altra cosa… i és que els camins del CH3CH2OH són inexcrutables…
Així doncs, el que li succeeix a l’homo Erasmus al cap d’un temps és que ha conegut a un “munt de penya” de la qual, en la gran majoria de casos, amb prou feines recorda el nom i sap quelcom més; però, això sí!, sap que hi ha una complicitat mútua (una “Erasmus connection“) que fa que, al tornar-se a trobar amb qualsevol dels/de les que “algun-dia-no-se-sap-on” va “conèixer”, la conversa sorgeixi sola… i aquí - altra vegada - el beure sense tenir set, ajuda… I és que és evident que, a aquestes alçades, una Erasmus party no és una Erasmus party si no hi ha quelcom que “la regui”; però malgrat aquest conegut fet, seria falaç atribuir totalment al CH3CH2OH la responsabilitat de crear l’ambient que hi ha en una Erasmus party. I és que des de ben al principi, abans de mullar els llavis, la gent ja està predisposada… tot i que és indubtable que al passar les hores hi pot estar més.
Però bé, tornant al tema, la qüestió és que aquesta complicitat permet que l’homo Erasmus conegui, en poc temps, a molts i moltes de la seva condició. Una altra cosa és “quant” els coneix*… i per quant temps*. I és que la intensitat de la majoria de les coneixences és baixa* degut a la gran quantitat i al, en comparació, poc temps. Però totes (i sinó, gairebé totes) les coneixences es fan en un ambient de festa, fet que fa que fàcilment els homos Erasmus guardin un gran apreci per tots/es els/les seus/ves coetanis/ànies; d’aquí vé el fet que el “bon rotllo” entre iguals sigui un dels trets definitoris de la tribu urbana dels Erasmus (la qual mereix un post que, més d’hora que tard, caurà).
I aquest (magnífic) ambient, juntament amb altres coses, fa que, quan la vida de l’homo Erasmus arriba a la seva fi, l’abisme sigui considerable…
Tot i (encara) no haver arribat a tal (tràgic) moment de la seva vida, l’especimen - d’homo Erasmus - que escriu ja va començar a “ensumar” la magnitud de tal catàstrofe fa poc. I el que succeirà a finals d’aquest mes - fi del semestre - serà, de ben segur, una experiència per a prendre nota…
I, vés per on! A la mateixa Erasmus dorm party del passat dissabte, al que escriu se li va revelar quelcom que exemplifica - de fet, sublima - la magnitud de la tragèdia; en altres (menys tràgiques) paraules, el que li suposa per a l’homo Erasmus la pèrdua del contacte amb els iguals (coneguts/des) i de l’hàbit de conèixer-ne de nous (coneixences)…
Les sàvies (i expertes) paraules provenien d’un (el grec) dels coaches del ISN Group 20. Aquest individu, un ex-homo Erasmus, explicava que després d’haver exercit de coach d’un grup (en el qual un, d’alguna manera, s’hi podria incloure) de “nou nats” homos Erasmus aquest Agost, tenia molt clar que no volia repetir l’experiència. El motiu, lluny de ser el poc que li havia agradat, era - ben al contrari! - que no volia tornar a passar per l’experiència de conèixer gent nova i, cinc o deu mesos després, haver-la d’acomiadar sabent que al curs següent la vivència seria, en el fons, la mateixa. Amb això, aquest home renunciava a conèixer més gent, ja n’ha conegut massa!, ja manté el contacte amb molts/es, ja ha hagut d’acomiadar-se masses vegades…
…un drama (grec), que sublima l’èpica de la tragèdia (Erasmus)…
(*): No cal dir que altres coneixences més intenses també es desenvolupen al llarg de la vida de l’homo Erasmus… però bé, aquestes - en tot cas - es mereixen un altre post… que algun dia ja caurà!.
La setmana passada va acabar el Blok 2, moment doncs per - tal i com vaig fer amb el Blok 1 - fer una valoració de les assignatures cursades a la UvA.
Macroeconomics: Growth Theory (321BE): és a dir, aprofundiment en el model de Solow (és a dir, un festival d’equacions). El professor (K.B.T. Thio) explica a partir de les seves slides, les quals mai són vistes totes durant les 2 hores setmanals de lecture, però s’espera que l’estudiant es llegeixi pel seu compte la meitat del “totxo” (“Introducing Advanced Macroeconomics, Growth and Business Cycles”, P.B. Sørensen and H.J. Whitta-Jacobsen). La cosa pinta difícil. Aquesta és l’assignatura convalidable per Macroeconomia I de la UPF.
Political Economy: Dialectical Methodology (336BEU): A aquesta m’hi vaig apuntar per pura curiositat i després de la primera classe en vaig tenir prou per decidir no seguir-la. Es tracta d’una assignatura els continguts de la qual són el llibre que el professor ha escrit (“The Capitalist System; a systematic-dialectical presentation”), amb la particularitat que el professor (G. Reuten) és un senador del Socialistische Partij.
Així doncs, en aquest Blok 2 només he seguit una assignatura ja que el repte d’aquesta tardor era donar el primer pas per a aconseguir el que anomeno “la quadratura del cercle“: treure’s la carrera en 4 anys a pesar de fer un Erasmus de 1 any. Per tant, en comptes de fer una segona assignatura a la UvA la idea era estudiar pel meu compte per aprovar l’examen de Microeconomia Aplicada a la UPF del dia 17… *
(*Malauradament, el més que probable suspens amenaça la consecució de tal fita)
Everything in life comes, sooner or later, to its end; Tapio and Héctor’s life together in 153G, as a real life fact, also had to come to its end. That’s why, Sarphatistraat people where invited through Facebook to an exclusive event:
“153G: The final chill out
Name: 153G: The final chill out
Tagline: Last (exclusive) opportunity for Sarphatistraat people to enjoy 153G atmosphere created by Tapio and Héctor
Host: Tapio and Héctor
Type: Meetings - Dorm/House Meeting
Start Time: Thursday, December 13, 2007 at 9:00pm
End Time: Friday, December 14, 2007 at 12:05am
Location: 153G
City/Town: Amsterdam, Netherlands
This is an (exclusive) opportunity for the Sarphatistraat fauna:
In the “aftermath” of the ISN Final Party we invite you to chill out in 153G in what it should be a “mini and more relaxed version” of the memorable Tapio´s birthday party.
The reason: the North-South EU connection developed in 153G during this fall comes to its end since Héctor is flying back to BCN (he´s coming back on the 31st) while Tapio is coming back to Finland, and not returning, on the 20th.
Feel free to drop by for a drink, or two, (non-alcoholic ones too) and try a bit of “torrons”. This time the drinks are not on us since the Christmas budget has emptied our pockets…
The organisation warns you that, if coming, you‘ll be asked to pose in a photo with the two 153G roommates. “
So, Thursday night was an odd farewell night; rather than being a farewell of a person, it was the farewell of 153G’s life together. Actually, people was a bit “disoriented” at the beginning, I mean, some people asked us about the real purpose of the meeting because they’re still seeing my roommate for a week and they’ll see me again from the 31st on. Another interesting thing I could notice was that the night looked like pretty much the same as one of the first weeks’ room parties: people chatting and moving to one conversation to another one while having drinks and snacks (last night torrons were a great success). However, last night there was a novelty: everyone was asked to pose in a photo with 153G roommates.
Last night was a nice night to close the first chapter of this so called Erasmus experience…
