As a farewell I wanted to do a trip to the south of the Netherlands, having seen the North and the main cities (Den Haag, Rotterdam and AMS) I felt like I was missing to see the south. Other people from Sarphati felt like that too; eventually we were 15 people, 5 in each car.

The first stop was the huge dikes in Zeeland, built to stop the floods after the North Sea flood of 1953. Unfortunately, the heavy rain didn’t allow us to enjoy much the trip. The same happened with Antwerpen (Belgium), we spent more time having lunch than wandering around the center.

Back in The Netherlands, specifically in Breda, the rain didn’t bothered us much, so we could ramble around for a while without getting wet. However, another thing annoyed us more: when getting back to the cars we realized that we got a 60€ parking fine for each car.

Those with still energies stop in the nice Utrecht before arriving to AMS at midnight.

Even though the bad weather, the fine and the many kilometers we did, it was nice thanks to the people I was traveling with.

Compártelo

Amsterdam i les bicicletes, quelcom inseparable. En gairbé deu mesos vivint aqui he pogut veure moltes bicicletes, de molts tipus (alguns inimaginables!) i molts/es ciclistes. Malauradament, en la majoria de casos no he tingut la meva càmera de fotos a mà (o no he estat prou ràpid), així que les fotos que es poden veure aqui són aixó, el que he pogut fotografiar…

Compártelo

- “Who’s coming to Den Haag? There’s a party tonight in the beach and my friend can host us”

It was Saturday afternoon when I heard that in the “Spanish room”; the weather was not bad, I didn’t have any plan besides studying and the idea sounded good… and I’m leaving in two weeks!

At 17:11h we took the train to Den Haag from Centraal Station, we’re seven Spanish ready to have fun, although we realized that the weather wouldn’t be as nice as we expected. Once there we met the guy who has been “Erasmusing” in Den Haag for the last five months and who offered to his friends to host us. After leaving our bags in his room, spending some time in his dorm and meeting his pet (a rabbit), we headed to Scheveningen; on the way we had fish and chips. Once in the beach we had a drink laying on the sand despite it was chilly, and after the first lightning we got into a kind of beach club where the Erasmus students were having a party.

I woke up and I had a shower while my three trip mates (the other three took the train back after the party) were still sleeping; at noon I had left the dorm and I was walking through the city center. When I was in Den Haag almost two months ago I missed something: a visit to the Mauritshuis. There I stand for a while in front the pictures I wanted to see: “The Anatomy Lesson of Dr Tulp“, the eye-catching “View of Delft” and the naive look of “The girl with a pearl earring“.

After that I waited for my trip mates at the train station; they turned up with an unexpected company: the rabbit, from now on named Albert “Manchas”.

Compártelo

En aquest 2008 tota mirada al passat contemporani s’atura a l’any 1968, el qual, com sovint es diu, fou l’any que canvià el món. I, concretament, en aquest maig de 2008 es compleixen quaranta anys del maig francès, els fets més recordats d’aquell 1968 en depriment del que va succeir a Mèxic, als EUA o a Txecoslovàquia. Però, si bé aquestes altres revoltes també són més o menys conegudes i recordades, n’hi ha una que va succeir als Països Baixos que en roman desconeguda per a molts i moltes; ja sigui perquè no va succeir a l’any 1968 si bé tenia un esperit similar, o bé (o també) perquè la realitat neerlandesa no ha gaudit de gaire atenció a casa nostra. La revolta a la qual em refereixo és aquella protagonitzada pels Provos a mitjans dels anys seixanta, en la que Amsterdam fou el que París fou pel maig francès, l’epicentre d’un terratrèmol que sacsejà a tot el país (i a mig món en el cas francès).

Per Provo es coneix aquell moviment social d’inspiració anarquista iniciat per Robert Jasper Grootveld, Rob Stolk i Roeland Herrit Hugo (”Roel”) van Duijn el 1965. Prengué aquest nom de la paraula provocatie (provocació) i el blanc va ser el seu color simbòlic.

Robert Jasper Grootveld era ja un personatge excèntric mínimament conegut a principis dels anys seixanta; el que havia estat “neteja finestres” va començar a ser popular al 1961-62 degut a la seva creuada particular contra la indústria tabaquera i la seva devoció per la marihuana. Per denunciar els perjudicis del tabac es va dedicar a graffitar una gran K (en referència a Kanker, càncer en neerlandès) a cada tanca publicitària d’Amsterdam on hi hagués un anunci de cigarretes, per això va ser enviat a la presó; alternativament es presentava als estancs amb un drap xop de cloroform i demanava fer una trucada telfònica en la que es passava tot el temps que podia cridant sobre el càncer i els hospitals mentre tossia exageradament, acció amb la qual buscava espantar els clients. Pel que fa la marihuana, Grootveld va idear el “Marihuettegame” amb l’objectiu de demostrar que les autoritats eren unes ignorants respecte a tot allò relacionat amb la marihuana; ser arrestat per la policia per presuntament consumir i/o posseir marihuana quan només es posseïa “marihu” (fulles de tè, menjar de gat o qualsevol cosa que s’assemblés remotament a la marihuana) era l’objectiu del joc. Gràcies a l’altruisme d’un particular, Grootveld va obrir el “Temple Anti-Tabac”, on organitzava misses negres i es fumava marihuana; però no va tenir la repercussió mediàtica que esperva, fet que un dia el va portar a acabar la performance amb la crema de l’edifici, per sorpresa dels assistents. Després d’aquest fet, i ja al 1964, va escollir l’estàtua Het Lieverdje de la plaça Spui com el lloc on fer els seus happenings, cada dissabte a mitjanit, els quals van esdevenir molt populars entre la gent jove. El fet que l’estàtua fou pagada per una transnacional del tabac no va fer res més que reforçar la seva teoria sobre el poder de la indústria tabaquera en la societat.

Roel van Duijn, estudiant universitari d’idees anarquistes i pacifistes, va assistir a una de les performances de Grootveld de maig de 1965 i va repartir un manifest entre els presents anunciant el naixement del moviment Provo…

“L’elecció de Provo està entre la resistència desesperada o la maleïda apatia”

“Provo s’adona finalment que serà el perdedor, però no deixarà aquesta última oportunitat fugir per molestar i provocar aquesta societat fins a les seves profunditats…”
Roel van Duijn

Al llegir el manifest, Grootveld decidí unir-se al grup de Roel van Duijn, Rob Stolk i altres joves anarco-pacifistes (”Quan vaig llegir la paraula anarquisme en aquell primer pamflet, em vaig adonar que aquesta antiquada ideologia del segle XIX esdevindria allò de moda en els seixanta“). A partir de llavors la plaça Spui es convertí en un punt calent: els happenings aplegaven a centenars de joves que acaben éssent dispersats (i arrestats) per les forces de l’ordre.

És en aquest moment que les agosarades propostes i accions dels Provos van començar a sorgir; mitjançant comunicats (Provokatie) i una revista (Provo) es feien saber a la societat. En el primer número de Provo, el qual venia acompanyat amb uns quants petards, es podien trobar instruccions escrites al segle XIX per a confeccionar explosius.

Normalment les propostes prenien forma de Witte Plan (Pla blanc). El primer va ser el Fietsenplan (Pla blanc de bicicletes) ideat per Luud Schimmelpenninck i proposat en el Provokatie nº5 de l’estiu de 1965; la idea era prohibir el tràfic de cotxes al centre d’Amsterdam i proveir gratuitament a la ciutadania bicicletes blanques per desplaçar-se sense contaminar l’aire. Les primeres cinquanta bicicletes blanques sense candaus van ser posades a punt pels Provos; la policia les va requisar per considerar-ho subversiu.

Posteriorment, l’any 1967, la proposta va ser portada al Gemeenten (Ajuntament); molts anys després diverses ciutats europees es vanaglorien d’haver instal·lat sistemes de lloguer de bicicletes (ex.: Bicing), els quals estan inspirats en la subversiva idea d’uns provocatius anarquistes neerlandesos dels anys seixanta…

“La bicicleta blanca simbolitza la simplicitat i la vida saludable, en oposició a l’ostentació i la porqueria del vehicle autoritari”

Durant el 1966 altres plans blancs van ser proposats. El “Pla Xemeneies Blanques” tenia com a objectiu identificar amb pintura blanca les xemeneies d’aquells que contaminaven i fer-los pagar un impost especial, tot un precedent en política mediambiental. El “Pla Pollastres Blancs” proposava que els policies (coneguts popularment com a “pollastres blaus”) anessin desarmats repartint anticonceptius, llumins i pollastre fregit a la ciutadania, una proposta digna dels ideals dels anys seixanta que buscava mofar-se de la política repressiva de les forces de l’ordre vers el moviment, la qual va ser essencial per donar notorietat i popularitat al moviment; per a Provo la confrontació amb la policia era considerada un ludiek evenement (aconteixement lúdic) …

“Com major nombre siguin, com més grollera i feixista sigui la seva actuació, millor per a nosaltres. La policia, justament com fem nosaltres, provoca a les masses… Ells causen resentiment. Nosaltres busquem convertir aquest resentiment en revolta.” Roel van Duijn

El “Pla Esposes Blanques” i el “Pla Nens Blancs” tenien objectius socials: la creació de centres de salut per a dones on es repartissin gratuitament anticonceptius a les dones i se les informés sobre l’avortament i la construcció de llars d’infants gratuites per als més petits, quelcom que anava en contra de la mentalitat patriarcal imperant. Mentre que el “Pla Habitatges Blancs” s’anunciava com una “solució revolucionària al problema de l’habitatge” exigint al poder públic a lluitar contra l’especulació immobiliària, convertint el palau de la plaça Dam en la seu municipal i legalitzant l’ocupació de vivendes, el “Pla Víctimes Blanques” proposava que els “pollastres blaus” tracessin amb guix la silueta de tota víctima de tràfic a la ciutat i que, immediatament després de la retirada del cadàver, supervisessin com el/la conductor/a del vehicle responsable de la mort buidés amb escarpa i martell un centímetre de l’asfalt delimitat pel guix i omplís el forat amb morter blanc… “Llavors, potser els futurs assassins apropant-se a l’escena del desastre afluixaran el gas per un moment“.

La monarquia neerlandesa també va ser objecte d’atac. La caricatura de la llavors reina Juliana posant darrera una finestra a l’estil d’una prostituta de de Wallen (el Barri Roig d’Amsterdam) va aixecar molta polsaguera i va portar a uns quants a un judici criminal.

Però el punt àlgid, sent l’acte de més ressó internacional del moviment Provo, va ser la campanya “Klaas koomt!” (Klaus vé!) organitzada en contra de la boda reial. La princesa Beatrix (actual Reina del Regne dels Països Baixos) s’havia promés el 1965 amb l’aristòcrata alemany Claus von Amsberg, el qual s’enfrontava a l’oposició de part de la societat neerlandesa degut al seu passat a la Hitlerjugend i a la Wehrmarcht, i el 10 de març de 1966 s’havia de celebrar la seva boda a Amsterdam. Durant els mesos anteriors a l’enllaç el “Pla Rumor Blanc” va provocar l’alarma de la policia: es va rumorejar que els Provos drogarien els cavalls de la comitiva o que escamparien LSD en el subministrament d’aigua de la ciutat. El dia de la boda la premsa internacional es va fer ressó de les bombes de fum taronja (color de la monarquia) que van enboirar el pas dels nuvis. Aquell dia es va sentir la consigna “Geef mijn fiets terug” (Torna’m la meva bicicleta), en referència a les bicicletes requisades pels nazis durant l’ocupació dels Països Baixos per part del Tercer Reich, i una actuació desmesurada de la policia va posar de manifest la crisis latent.

L’agitació endegada a mitjans de 1965 va anar creixent durant tot 1966; la coincidència amb els aconteixements a la guerra del Vietnam van contribuir a que la mobilització del joven fos constant i que, conseqüentment, la repressió de manifestacions als carrers d’Amsterdam esdevingués quelcom cotidià. Paral·lelament, la institucionalitazació del moviment, sovint assenyalada com la causa de la seva dissolució, va començar amb les eleccions municipals del 1 de juny de 1966. La candidatura del moviment Provo, la qual va aconseguir un escó al gemeente d’Amsterdam amb l’eslògan “Stem Provo, kèjje lachen” (Vota Provo, quin riure), va crear polèmica entre els seus membre ja que hi va haver qui va considerar-ho reformista i contrari als ideals anarquistes; amb poder i veu institucional certes propostes van ésser portades a terme per l’ajuntament a la vegada que es diu que va crèixer la divergència entre els líders institucionals del moviment i una part del mateix. Mentrestant, la situació de constant revolta social va anar creixent i va obligar a dimitir al cap de policia i, al maig de 1967, a l’alcalde d’Amsterdam. Als pocs dies però, el moviment Provo es va autodissoldre en una reunió al Vondelpark; Grootveld i Stolk van ésser partidaris de l’autodissolució mentre que Roel van Duijn va defensar la continuitat del camí emprès (fet que el va portar a fundar un nou moviment: Kabouters). Fos com fos, la provocació no havia deixat indiferent a la societat neerlandesa…

“Està en la nostra tasca el convertir la seva agressió en consciència revolucionària”
Roel van Duijn

Compártelo

Aquests dos últims dies, el 4 i el 5 de maig, són dues dates assenyalades en el calendari neerlandés; la raó s’ha de trobar en la història contemporània d’aquesta societat.

4 Mei, Dodenherdenking: El 4 de maig és el Dia del Record als Països Baixos, en el qual es recorda a les víctimes de la Tweede Wereeldoorlog (IIª Guerra Mundial), a les quals posteriorment s’han anat afegint les víctimes neerlandeses en altres guerres. El record de les mateixes es materialitza en els 2 minuts de silenci que es guarden a les 20h. A Amsterdam, tenen lloc a Dam, doncs al centre de la mateixa hi ha el monument a les víctimes de la IIª Guerra Mundial; a la ceremònia hi assisteixen militars, polítics, la familia reial i una multitud de neerlandesos/es (i turistes).

                                                                Dam, 4 mei 2008

5 mei, Bevrijdingsdag: El dia 5 de maig es celebra (és festa nacional) el Dia de l’Alliberament ja que en el 1945 en tal dia com aquest l’exèrcit nazi va capitular oficialment als Països Baixos.

Compártelo

On Tuesday 29th I went with several friends to see some tulips at Lisse. In order to get to there from Amsterdam we took the train up to Schiphol airport and from there we took the bus 61.

Once there, rather than getting in the famous (and expensive) Keukenhof, we wandered around while admiring the beautiful tulip fields. Astonishingly, we could step on some fields and take photos of us, the people there didn’t deter us from doing so (well, I guess because we did it cautiously).

It was awesome!!!

Compártelo

Des de 1948, cada 30 de abril se celebra en los Países Bajos el Koninginnedag (Día de la Reina), fecha de nacimiento de la reina Juliana I de los Países Bajos (Juliana Emma Louise Marie Wilhelmina van Oranje-Nassau).

El epicentro de esta festividad nacional es Amsterdam, en las calles, y los canales, de la cual se congregan centenares de miles de neerlandeses, y de turistas extranjeros, vestidos de color naranja - en referencia a la familia real neerlandesa, la Huis van Oranje-Nassau (Casa Orange-Nassau) - . *

(*) Más información: Día de la Reina / Queen’s Day

Después de vivirlo, a mi parecer, un par de cosas merecen ser comentadas.

La primera de ellas es el vrijmarkt (mercado libre), que consiste en vender en la calle a un precio bajo cosas viejas o de las que el propietario se quiera desprender; y es que en el Koninginnedag no se necesita licencia para vender en las calles. El Vondelpark se reserva a l@s niñ@s, siendo pues el lugar donde se pueden ver niñ@s vendiendo baratijas o tocando un instrumento.

La segunda es la gran multitud de gente bebiendo desde buena mañana (de hecho, la fiesta empieza la noche anterior, la Koninginnenacht). Y es que la fiesta se ha convertido en una referente mundial por reunir a centenares de miles de personas bebiendo al ritmo de la música (electrónica, mayoritariamente) que se puede escuchar en diferentes puntos de la ciudad. Museumplein es el punto de mayor concentración (y, por tanto, a evitar).

Compártelo

Yesterday I went to Den Haag with four nice girls, two French and two Greeks.

We took the train but we carried the bikes in it, so we could easily reach the seacoast village of Scheveningen once in Den Haag. There we could walked along one of the most popular beaches in The Netherlands when, as it was written on the guide, the thermometer rises above 20ºC. However, yesterday it wasn’t that warm and it was windy, but we didn’t complaint at all because we expected to have a rainy day. So, despite the wind, we could enjoy the views from De Pier, a boulevard and a tower standing over the sea.

Afterwards we biked back to the center of Den Haag, where we saw the Vredespaleis (Peace Palace), which houses the International Court of Justice, and the Binnenhof, which houses the Dutch Staten-Generaal (Parliament) and the Dutch Government. Reading the guide we learned that the official name of Den Haag is: ’s-Gravenhage, which means something like “the count’s wood”.

In the way back to AMS we’re almost fined because we hadn’t payed the especial bike ticket you are supposed to pay when carrying bikes inside the train. If only they informed about it! This last minute fright just made the day more memorable.

Compártelo

The plumber when checking the piping system of 153G room…, the Albert Heijn’s shop assistant in the cashier…, the civil servant when registering in the city hall…, the waitress of the budget restaurant of your neighbourhood…, any professor and any of your classmates at UvA…, the random old lady when being asked for directions in the street…, the ABN-AMRO’s clerk when opening a bank account…, the tram’s driver when being asked for the next stop…, the dim-witted bouncer in the disco…, the kids when being asked to play with us in the football pitch…, the clerk in the Postbank office when buying stamps…, the beggar when begging, …they all speak in English!!!

It’s staggering, especially when I compare it to where I come from, how it’s possible to “live in English” in Amsterdam. Here - almost - everyone speaks English, and when I say to speak means that they’re able to hold a conversation about a wide range of topics and at a more than superficial level of deepness. And it’s not only the case of the cosmopolitan Amsterdam, my (few) experiences around The Netherlands have shown me that also Dutch people from the countryside is able to speak in English well.

This fact has made me raise several questions to myself regarding the linguistic paradigm we have here in Europe…

As often it’s said, the English language is unifying Europe despite the - majority - “Euroscepticism” in the UK. In the case of The Netherlands, it seems reasonable to point out at several other reasons, besides globalisation, that explain this broad knowledge of the English language among the Dutch society; being neighbours of the UK, being the Dutch language a not much spread language in the world and being a rather little open economy seem good reasons.

In fact, the Dutch case may illustrate what may happen in the future in other European countries: the citizens will have a (national?) mother tongue - or more than one, Frysian may be the example here - while English will be the exchange language that will allow them to communicate with the other Europeans with a different mother tongue. But it isn’t going to be only about communicating, labour mobility may start to grow in Europe (especially inside the Schengen Treaty area), so English may become a kind of “European language” since the hosting society (once we have assumed that speaks English) will be able to “host” the European immigrants in a different way than the nowadays one – faster? easier? better? … - .

There’s no doubt that the issue concerning the integration of newcomers (and what it’s understood for “integration”) is anything but new in Europe, the Dutch case is a really good one to be studied. However, this (try of) reflection is aiming at what may be a novelty: the mobility of the European middle (middle-upper?) class, or, even more, the creation of a “EU-rooted class”.

Until now it seems that the immigrants are mainly low income people (it’s true that there’re cases like the Pakistani migrants in Europe, who belong to the Pakistani middle class and not to the poor majority of Pakistan’s inhabitants, but once in Europe their social status is usually lower than back home); the millions of people from Asia, Africa, America and Europe that got into the EU in the last decades (and are still doing so) were – mainly – rather poor people who were (and are) looking for better life conditions for them (and, especially, for their sons and daughters), so the word immigrant is associated to a kind of immigration: the immigration of the poor; while expatriate or other fancy words describe those immigrants whose income is higher and have a university degree.

However, what the spread of English as the exchange language among (all) Europeans may, eventually - and among other things - , cause it’s that it’ll be easier for the immigrant to settle herself/himself in other European societies; i.e. the English language will reduce the costs of moving for the EU’s labour force. If this outweighs the traditional mobility aversion in Europe, and wage differentials are kept (cultural/linguistical differences seem to weigh more nowadays than salaries), what may come up from it is the appearance of a relevant amount of EU citizens belonging to the middle and upper class that will move among the member states. And this, in a EU where a majority of the population will master English well enough, may lead to the situation where a small but wealthy part of the population of the member states will live without knowing the country’s language(s) and culture, a case that I wonder how much resembles to that one of an Erasmus student who comes to and lives for a certain period in Amsterdam without speaking (almost) a word of Dutch and being (almost) completely unaware of the Dutch society…

Compártelo

Hoy, 5 de diciembre, es un día muy especial en los Países Bajos, especialmente para l@s más pequeñ@s. Esta noche es la pakjesavond (la noche de los regalos), en la cual Sinterklaas (San Nicolás) cabalgando en su caballo, Amerigo, y su ayudante, Zwarte Piet (”el negro Pedrito”), reparten regalos a los niños y las niñas neerlandeses.

Sint-Nicolaas, más conocido como Sinterklaas, es un personaje mágico cuyo origen se remite a San Nicolás de Bari (c.270 - 6/12/343), obispo griego de la ciudad de Myra (actualmente Demre, Turquía).

Según la tradición, Sinterklaas y su ayudante llegan cada noviembre a un puerto (distinto cada año) del Benelux en un barco cargado de regalos desde España(*) . Después de la cabalgata, primero en el puerto de llegada y después en todos los pueblos y ciudades, Sinterklaas permanece escondido hasta hoy noche (5 de diciembre), en la cual deja los regalos en las casas (el mismo anochecer del día 5 en los Países Bajos, la mañana del día 6 en Bélgica).

Cabalgata de Sinterklaas en Amsterdam (17 nov 2007)

(*): Antiguamente se decía a l@s niñ@s neerlandeses que, si se portaban muy mal durante el año, serían llevados de vuelta por Sinterklaas a España como castigo …

(Más información: Wikipedia castellano, català, English, Nederlands )

Compártelo