(Entrevista que em van fer, part de la qual serà publicada al número 28 de El Xarrup, el butlletí de notícies de la Facultat d’Economia de la UPF.)

Per què vas voler marxar d’Erasmus? I per què a Amsterdam?
Tenia clar que és una oportunitat que no podia deixar escapar, tant com a experiència d’emancipació personal com per la possibilitat de viure a l’estranger i conèixer gent d’arreu. A part d’això volia prendre part en aquest fenòmen social que és l’Erasmus, el qual està canviant i canviarà la mentalitat de molts i moltes joves europeus/es, la “generació Erasmus” és una realitat…

Quant de temps has estat fora?
He estat 10 mesos. En principi la plaça era per 5, hi havia d’estar només el primer semestre però vaig decidir extendre l’estada. Venir al primer semestre tempta a quedar-se tot el curs. 

T’ha costat adaptar-te?
Gens, quan hi ha ganes adaptar-se costa poc, a més, no deixa de ser un país europeu. El clima no és tant bo però és qüestió de canviar el xip i com que ningú m’obliga a dinar a les 12h i sopar a les 18h doncs podria dir que no he tingut cap dificultat.

Has treballat molt allà? O com alguns Erasmus quasi no has vist les aules?
He treballat i he anat a classe, però he fet menys assignatures que les que haguès fet a la UPF. Pel que fa al tòpic sobre els Erasmus només dir que si es vol que s’estudii més caldria que la beca fos més quantiosa a condició que part d’ella es condicionés a uns mínims resultats acadèmics. 

Et convalidaven moltes assignatures? Quines has fet allà? I quina t’ha agradat més?
Abans de marxar ja hi havia diverses assignatures convalidades en anys anteriors però vaig “estudiar-me” el programa de la UvA i vaig convalidar quatre més. He fet les equivalents de Macro I i II, Sector Públic II, Gestió de l’Empresa Pública i Economia Internacional II, sent aquesta última la que més em va agradar. M’hagués agradat fer Transition Economics i Environmental Economics ja que a la UPF no existeixen, però per motius diversos no he pogut.

Quina metodologia de treball seguien a la universitat on vas estar? Molt diferent de la de la UPF?
El curs, en comptes de trimestres, té quatre blocs de 7 setmanes lectives cadascun però la càrrega lectiva és la mateixa ja que una assignatura d’un bloc són 5 ECTS. Les assignatures s’assemblen a les “assignatures Bolonya” de la UPF, o hi ha un dia de “lecture” (3h) i un de “tutorial” (1h) o bé dues “lectures” (2×2h); hi ha “assignments” i, a diferència de la UPF, et fan llegir molt més. 

Els examens han estat difícils?
Per aprovar es necessita un 6 sobre 10 però el nivell mínim d’exigència per aprovar m’ha semblat similar a la UPF. En tot cas, la dificultat afegida es troba en un ambient i un estat d’ànim que conviden més a conèixer gent i món que a estudiar. 

Com valores l’experiència Erasmus, tant acadèmicament com a nivell d’experiència vital. Què és el que més destaques?
Molt satisfactòriament. Per sobre de les festes, l’emancipació, el que s’aprèn, el país i les coneixences, destacaria l’ambient Erasmus: joves de diferents origens disposats a aprendre, conèixer, experimentar i gaudir en un entorn nou i amb un temps limitat per a tots/es. 

Imagino que parlaves en anglès. Has millorat molt en el domini de l’anglès? I has après altres idiomes?
Crec que especialment he guanyat fluidesa gràcies a haver de viure 24h en anglès. Pel que fa al neerlandés haig de reconèixer que no m’hi he posat, és complicat i a Amsterdam es pot viure sense saber-lo, tot i això m’hagués agradat anar més enllà dels bàsics “Dank u wel” (Moltes gràcies) o “Hallo” (Hola). 

On vivies, en una residència? Tenies companys de pis? I eren estrangers o espanyols?
He viscut a la residència del carrer Sarphatistraat, en una habitació de dos amb cuina i bany. L’he compartit amb un finlandès al primer semestre i un francès al segon; de fet, vaig demanar no tenir un “roommate” hispanoparlant per a poder practicar més l’anglès.

Recomanes tenir-ne o viure sol? I si en tens, creus que és millor que siguin d’allà, per aprendre millor l’idioma, etc?
Això depén de les preferències i del pressupost de cadascú, viure sol dóna més intimitat però és més car i pots tendir a aillar-te més, a conviure i compartir se n’ha d’apendre.
Als Països Baixos gairebé tothom parla anglès i els i les Erasmus venen a practicar l’anglès, es fa difícil conèixer la societat i la llengua neerlandesa; en tot cas el que s’ha d’anar en compte és en no tancar-se en un cercle d’hispanoparlants i catalanoparlants, ja que som molts!.

Has aprofitat per viatjar? A on?
Hi ha quelcom en l’ambient Erasmus que et fa viatjar; a part de visitar els Països Baixos, he estat a Alemanya, Bèlgica, Àustria i Eslovènia.

El Xarrup nº28.pdf

Compártelo

Durant aquests mesos hi ha qui m’ha preguntat pel cost de la vida a AMS en comparació amb BCN i mai he sapigut què respondre exactament.

La meva impressió és que, pel que fa a la cistella de la compra, no hi ha una diferència ostensible, i que fins i tot es poden trobar coses més barates. De la comparació de productes iguals (o molt similars) de dos establiments, un a BCN i l’altre a AMS, de la mateixa franquícia de supermercats se’n pot treure una primera idea que validi la meva impressió personal, tot i que és cert que la rigurositat de l’anàlisi no és gran degut a la falta de dades i al reduit tamany de la mostra.

Compártelo

Amsterdam i les bicicletes, quelcom inseparable. En gairbé deu mesos vivint aqui he pogut veure moltes bicicletes, de molts tipus (alguns inimaginables!) i molts/es ciclistes. Malauradament, en la majoria de casos no he tingut la meva càmera de fotos a mà (o no he estat prou ràpid), així que les fotos que es poden veure aqui són aixó, el que he pogut fotografiar…

Compártelo

Aquesta setmana han acabat les classes del Blok 4, i del curs, a la UvA. El dijous vaig assistir a la meva última classe a Amsterdam, la qual probablement també va ser la meva última classe de la meva carrera; i dic probablement perquè si assoleixo la fita acadèmica d’enguany, el que jo anomeno “la quadratura del cercle” (treure’s la carrera en quatre anys tot i fer un Erasmus d’un any) , aquest juny o aquest setembre em convertiré en un llicenciat en Economia.

En aquest quart i últim Blok del curs havia de cursar Public economics: Applied behavioural public economics (325BEU) ja que a la UPF, sorprenentment, la convaliden per Sector Públic II; i dic sorprenentment perquè s’assemblen poc. De fet, aquesta assignatura s’assembla ben poc a qualsevol altra, ja que es tracta d’inventar-se un experiment econòmic a partir d’un tema a escollir entre els que el professor suggereix. El meu grup (format íntegrament per “pompeuencs/ques”) va escollir Azerbadjan d’entre temes tant varis com la batalla de Hastings de 1066, la banca islàmica o els diamants, donat que ens va semblar el més obert i, per tant, el que més possibilitats donava; a aquestes alçades ja estem en procès de redacció del nostre paper sobre la influència del suport occidental en la possibilitat d’una colour revolution en el país.

Hi havien altres assignatures que m’haguès agradat cursar, Environmental Economics i Transition Economics, ja que els temes semblen interessants, però la fita personal (gaudir de “l’experiència Erasmus”) i la fita acadèmica (que m’està obligant a anar “seguint a distància” dues assignatures de la UPF per tal de treure-me-les al juny) d’enguany van fer que només assistís a les classes de les primeres setmanes.

Compártelo

En aquest 2008 tota mirada al passat contemporani s’atura a l’any 1968, el qual, com sovint es diu, fou l’any que canvià el món. I, concretament, en aquest maig de 2008 es compleixen quaranta anys del maig francès, els fets més recordats d’aquell 1968 en depriment del que va succeir a Mèxic, als EUA o a Txecoslovàquia. Però, si bé aquestes altres revoltes també són més o menys conegudes i recordades, n’hi ha una que va succeir als Països Baixos que en roman desconeguda per a molts i moltes; ja sigui perquè no va succeir a l’any 1968 si bé tenia un esperit similar, o bé (o també) perquè la realitat neerlandesa no ha gaudit de gaire atenció a casa nostra. La revolta a la qual em refereixo és aquella protagonitzada pels Provos a mitjans dels anys seixanta, en la que Amsterdam fou el que París fou pel maig francès, l’epicentre d’un terratrèmol que sacsejà a tot el país (i a mig món en el cas francès).

Per Provo es coneix aquell moviment social d’inspiració anarquista iniciat per Robert Jasper Grootveld, Rob Stolk i Roeland Herrit Hugo (”Roel”) van Duijn el 1965. Prengué aquest nom de la paraula provocatie (provocació) i el blanc va ser el seu color simbòlic.

Robert Jasper Grootveld era ja un personatge excèntric mínimament conegut a principis dels anys seixanta; el que havia estat “neteja finestres” va començar a ser popular al 1961-62 degut a la seva creuada particular contra la indústria tabaquera i la seva devoció per la marihuana. Per denunciar els perjudicis del tabac es va dedicar a graffitar una gran K (en referència a Kanker, càncer en neerlandès) a cada tanca publicitària d’Amsterdam on hi hagués un anunci de cigarretes, per això va ser enviat a la presó; alternativament es presentava als estancs amb un drap xop de cloroform i demanava fer una trucada telfònica en la que es passava tot el temps que podia cridant sobre el càncer i els hospitals mentre tossia exageradament, acció amb la qual buscava espantar els clients. Pel que fa la marihuana, Grootveld va idear el “Marihuettegame” amb l’objectiu de demostrar que les autoritats eren unes ignorants respecte a tot allò relacionat amb la marihuana; ser arrestat per la policia per presuntament consumir i/o posseir marihuana quan només es posseïa “marihu” (fulles de tè, menjar de gat o qualsevol cosa que s’assemblés remotament a la marihuana) era l’objectiu del joc. Gràcies a l’altruisme d’un particular, Grootveld va obrir el “Temple Anti-Tabac”, on organitzava misses negres i es fumava marihuana; però no va tenir la repercussió mediàtica que esperva, fet que un dia el va portar a acabar la performance amb la crema de l’edifici, per sorpresa dels assistents. Després d’aquest fet, i ja al 1964, va escollir l’estàtua Het Lieverdje de la plaça Spui com el lloc on fer els seus happenings, cada dissabte a mitjanit, els quals van esdevenir molt populars entre la gent jove. El fet que l’estàtua fou pagada per una transnacional del tabac no va fer res més que reforçar la seva teoria sobre el poder de la indústria tabaquera en la societat.

Roel van Duijn, estudiant universitari d’idees anarquistes i pacifistes, va assistir a una de les performances de Grootveld de maig de 1965 i va repartir un manifest entre els presents anunciant el naixement del moviment Provo…

“L’elecció de Provo està entre la resistència desesperada o la maleïda apatia”

“Provo s’adona finalment que serà el perdedor, però no deixarà aquesta última oportunitat fugir per molestar i provocar aquesta societat fins a les seves profunditats…”
Roel van Duijn

Al llegir el manifest, Grootveld decidí unir-se al grup de Roel van Duijn, Rob Stolk i altres joves anarco-pacifistes (”Quan vaig llegir la paraula anarquisme en aquell primer pamflet, em vaig adonar que aquesta antiquada ideologia del segle XIX esdevindria allò de moda en els seixanta“). A partir de llavors la plaça Spui es convertí en un punt calent: els happenings aplegaven a centenars de joves que acaben éssent dispersats (i arrestats) per les forces de l’ordre.

És en aquest moment que les agosarades propostes i accions dels Provos van començar a sorgir; mitjançant comunicats (Provokatie) i una revista (Provo) es feien saber a la societat. En el primer número de Provo, el qual venia acompanyat amb uns quants petards, es podien trobar instruccions escrites al segle XIX per a confeccionar explosius.

Normalment les propostes prenien forma de Witte Plan (Pla blanc). El primer va ser el Fietsenplan (Pla blanc de bicicletes) ideat per Luud Schimmelpenninck i proposat en el Provokatie nº5 de l’estiu de 1965; la idea era prohibir el tràfic de cotxes al centre d’Amsterdam i proveir gratuitament a la ciutadania bicicletes blanques per desplaçar-se sense contaminar l’aire. Les primeres cinquanta bicicletes blanques sense candaus van ser posades a punt pels Provos; la policia les va requisar per considerar-ho subversiu.

Posteriorment, l’any 1967, la proposta va ser portada al Gemeenten (Ajuntament); molts anys després diverses ciutats europees es vanaglorien d’haver instal·lat sistemes de lloguer de bicicletes (ex.: Bicing), els quals estan inspirats en la subversiva idea d’uns provocatius anarquistes neerlandesos dels anys seixanta…

“La bicicleta blanca simbolitza la simplicitat i la vida saludable, en oposició a l’ostentació i la porqueria del vehicle autoritari”

Durant el 1966 altres plans blancs van ser proposats. El “Pla Xemeneies Blanques” tenia com a objectiu identificar amb pintura blanca les xemeneies d’aquells que contaminaven i fer-los pagar un impost especial, tot un precedent en política mediambiental. El “Pla Pollastres Blancs” proposava que els policies (coneguts popularment com a “pollastres blaus”) anessin desarmats repartint anticonceptius, llumins i pollastre fregit a la ciutadania, una proposta digna dels ideals dels anys seixanta que buscava mofar-se de la política repressiva de les forces de l’ordre vers el moviment, la qual va ser essencial per donar notorietat i popularitat al moviment; per a Provo la confrontació amb la policia era considerada un ludiek evenement (aconteixement lúdic) …

“Com major nombre siguin, com més grollera i feixista sigui la seva actuació, millor per a nosaltres. La policia, justament com fem nosaltres, provoca a les masses… Ells causen resentiment. Nosaltres busquem convertir aquest resentiment en revolta.” Roel van Duijn

El “Pla Esposes Blanques” i el “Pla Nens Blancs” tenien objectius socials: la creació de centres de salut per a dones on es repartissin gratuitament anticonceptius a les dones i se les informés sobre l’avortament i la construcció de llars d’infants gratuites per als més petits, quelcom que anava en contra de la mentalitat patriarcal imperant. Mentre que el “Pla Habitatges Blancs” s’anunciava com una “solució revolucionària al problema de l’habitatge” exigint al poder públic a lluitar contra l’especulació immobiliària, convertint el palau de la plaça Dam en la seu municipal i legalitzant l’ocupació de vivendes, el “Pla Víctimes Blanques” proposava que els “pollastres blaus” tracessin amb guix la silueta de tota víctima de tràfic a la ciutat i que, immediatament després de la retirada del cadàver, supervisessin com el/la conductor/a del vehicle responsable de la mort buidés amb escarpa i martell un centímetre de l’asfalt delimitat pel guix i omplís el forat amb morter blanc… “Llavors, potser els futurs assassins apropant-se a l’escena del desastre afluixaran el gas per un moment“.

La monarquia neerlandesa també va ser objecte d’atac. La caricatura de la llavors reina Juliana posant darrera una finestra a l’estil d’una prostituta de de Wallen (el Barri Roig d’Amsterdam) va aixecar molta polsaguera i va portar a uns quants a un judici criminal.

Però el punt àlgid, sent l’acte de més ressó internacional del moviment Provo, va ser la campanya “Klaas koomt!” (Klaus vé!) organitzada en contra de la boda reial. La princesa Beatrix (actual Reina del Regne dels Països Baixos) s’havia promés el 1965 amb l’aristòcrata alemany Claus von Amsberg, el qual s’enfrontava a l’oposició de part de la societat neerlandesa degut al seu passat a la Hitlerjugend i a la Wehrmarcht, i el 10 de març de 1966 s’havia de celebrar la seva boda a Amsterdam. Durant els mesos anteriors a l’enllaç el “Pla Rumor Blanc” va provocar l’alarma de la policia: es va rumorejar que els Provos drogarien els cavalls de la comitiva o que escamparien LSD en el subministrament d’aigua de la ciutat. El dia de la boda la premsa internacional es va fer ressó de les bombes de fum taronja (color de la monarquia) que van enboirar el pas dels nuvis. Aquell dia es va sentir la consigna “Geef mijn fiets terug” (Torna’m la meva bicicleta), en referència a les bicicletes requisades pels nazis durant l’ocupació dels Països Baixos per part del Tercer Reich, i una actuació desmesurada de la policia va posar de manifest la crisis latent.

L’agitació endegada a mitjans de 1965 va anar creixent durant tot 1966; la coincidència amb els aconteixements a la guerra del Vietnam van contribuir a que la mobilització del joven fos constant i que, conseqüentment, la repressió de manifestacions als carrers d’Amsterdam esdevingués quelcom cotidià. Paral·lelament, la institucionalitazació del moviment, sovint assenyalada com la causa de la seva dissolució, va començar amb les eleccions municipals del 1 de juny de 1966. La candidatura del moviment Provo, la qual va aconseguir un escó al gemeente d’Amsterdam amb l’eslògan “Stem Provo, kèjje lachen” (Vota Provo, quin riure), va crear polèmica entre els seus membre ja que hi va haver qui va considerar-ho reformista i contrari als ideals anarquistes; amb poder i veu institucional certes propostes van ésser portades a terme per l’ajuntament a la vegada que es diu que va crèixer la divergència entre els líders institucionals del moviment i una part del mateix. Mentrestant, la situació de constant revolta social va anar creixent i va obligar a dimitir al cap de policia i, al maig de 1967, a l’alcalde d’Amsterdam. Als pocs dies però, el moviment Provo es va autodissoldre en una reunió al Vondelpark; Grootveld i Stolk van ésser partidaris de l’autodissolució mentre que Roel van Duijn va defensar la continuitat del camí emprès (fet que el va portar a fundar un nou moviment: Kabouters). Fos com fos, la provocació no havia deixat indiferent a la societat neerlandesa…

“Està en la nostra tasca el convertir la seva agressió en consciència revolucionària”
Roel van Duijn

Compártelo

Aquests dos últims dies, el 4 i el 5 de maig, són dues dates assenyalades en el calendari neerlandés; la raó s’ha de trobar en la història contemporània d’aquesta societat.

4 Mei, Dodenherdenking: El 4 de maig és el Dia del Record als Països Baixos, en el qual es recorda a les víctimes de la Tweede Wereeldoorlog (IIª Guerra Mundial), a les quals posteriorment s’han anat afegint les víctimes neerlandeses en altres guerres. El record de les mateixes es materialitza en els 2 minuts de silenci que es guarden a les 20h. A Amsterdam, tenen lloc a Dam, doncs al centre de la mateixa hi ha el monument a les víctimes de la IIª Guerra Mundial; a la ceremònia hi assisteixen militars, polítics, la familia reial i una multitud de neerlandesos/es (i turistes).

                                                                Dam, 4 mei 2008

5 mei, Bevrijdingsdag: El dia 5 de maig es celebra (és festa nacional) el Dia de l’Alliberament ja que en el 1945 en tal dia com aquest l’exèrcit nazi va capitular oficialment als Països Baixos.

Compártelo

“Ja menges bé?” , “No escatimis en menjar, que se’t veu prim!” , “No seria millor que anessis a menjar al menjador de la facultat?” , “I ja menges de tot?” , “I allà ja en tenen d’això?” , “Sobretot, no passis gana!” …….

Compártelo

Anar a veure jugar al Barça en algun dels partits de competició europea és quelcom que ja rondava pel cap de més d’un des de principis de temporada. La possibilitat de veure’l a terres neerlandeses (Ajax Amsterdam o PSV Eindhoven) es va anar esvaïnt al llarg de la temporada, però va sorgir de nou quan el Schalke 04 va quedar emparellat amb el Barça en el sorteig dels quarts de final de la Champions League: 2/04/08, Schalke 04 - FC Barcelona al Veltins Arena de Gelsenkirchen, Alemanya.

Era una oportunitat única, així que ens vam organitzar per d’aconseguir 7 entrades d’entre les 1.800 que el FC Barcelona disposava. Una vegada amb les entrades només va ser qüestió de llogar un parell de cotxes (llàstima que no vam arribar a temps de trobar un monovolum!) i dissenyar el pla de viatge: sortida d’AMS a les 17h i tornada després del partit, el fet d’estar en periode d’examens no ens permetia destinari més hores.

I així va ser com ahir a la tarda l’expedició d’Erasmus blaugranes formada per quatre catalans, dos francesos i un italià va sortir de Sarphatistraat amb l’objectiu d’arribar a Gelsenkirchen abans que l’àrbitre donés inici al partit (20:45h). Ni la innacabable cua per fer els primers 50km, ni la tempesta que ens va rebre al creuar la frontera, ni la cua per arribar a l’estadi, ni la dificultat de trobar aparcament i, ni tant sols, la granissada que ens va caure mentre corríem fins al (totalment cobert) Veltins Arena, ens van impedir gaudir del partit.

Des del seient 40 de la fila 11 del block V de la Erdgas-Tribüne, el que escriu va vibrar amb el gol de Bojan i va sofrir durant l’útlima mitja hora… al final 0-1. L’ambient durant el partit va ser molt maco, els 1.800 blaugranes estavem en clara minoria davant dels més de 50.000 seguidors del Schalke 04, però ens vam fer sentir.

Tota una experiència.

Compártelo

En aquest primer blok del segon semestre havia pensat en fer un parell d’assignatures: Macroeconomics Monetary and Fiscal Policy (333BEU) i European Economic Integration (221BE).

La raó de cursar Macroeconomics Monetary and Fiscal Policy és que a la UPF es convalida per l’assignatura obligatòria Macroeconomia II, mentre que la segona la volia fer perquè és un tema que m’agrada. Però, resulta que els respectius examens coincideixen el mateix dia i hora, quelcom que - per sorpresa meva - des de la FEB (Faculteit Economie en Bedrijfskunde) se’m va dir que m’impedia examinar-me de les dues, ni farien un examen especial per a mi en una altra data ni em deixarien fer el mateix dia un darrere l’altre sota supervisió…

Així que - “com que la UvA no vol que estudiï” em vaig dir - vaig haver de deixar, amb recança, European Economic Integration ja que l’altra era l’obligatòria.

Davant aquesta perspectiva em va passar pel cap treballar però, tot i que vaig rebre una oferta laboral per a treballar al call center de Tom Tom, vaig haver de rebutjar-la perquè em demanaven un compromís que no podia assumir (1 any) i, de cara als examens de juny de la UPF, tampoc em convenia molt - tot i que m’hagués agradat, per l’experiència i els calers! - .

I ara toca aprovar l’examen de “macro”, que està “xungo”!

Compártelo

Després que el destinatari de l’email que segueix a continuació em demanés reiteradament que el publiqués, m’he decidit a publicar una versió retocada del mateix…

Tio, aquest email es deu a quelcom que em va passar al principi d’aquesta setmana, que bé es mereixeria una bona explicació, però que degut a la impossibilitat de ser present a BCN abans de finals de març (vinc del 17 al 25) haurà de ser per email, ja que d’aquí a més d’un mes ja no la tindré tant fresca a la memòria i no serà tant “graciós”…

Tot comença el passat dilluns, quan vaig anar a ballar amb tres noies (dues eslovenes i una francesa) degut a que una de les eslovenes marxava el dimarts al matí. Així doncs érem 3 ties i un tio (jo), una situació ja de per sí no gaire habitual, i vam anar a un club del centre que és popular entre els i les estudiants neerlandesos/es, el Meander.
Tot anava com es podria preveure, ballant els quatre, en una espècie de rotllana (si bé amb alguna variació de tan en tan) en un extrem de la zona de ball.
Quan devien ser vora les 2h (el club tancava a les 3h), un grup d’uns 3 o 4 tios neerlandesos de la nostra edat o potser una mica més joves es van posar a ballar al costat nostre. La primera cosa que vaig pensar va ser: “bueno, ja està, a veure a quina li tiren la canya…”. Però la cosa es va posar tensa, bé, més ben dit vaig ser jo el que em vaig posar una mica tens, quan un dels tios que estava ballant darrera meu va començar a domar-me cops de colze. I, tot seguit, després que em girés un parell de cops, el tio es va quedar mirant-me als ulls amb una mirada que vaig interpretar com a desfiant (en aquell moment vaig pensar que el tio, amb clars símptomes d’excés d’alcohol a la seva sang, es volia pegar amb mi). El tio, es va passar 10 minuts mirant-me fixament, les ties es van acabar adonant de la situació, i llavors (em vaig passar “de listo”, ho sé) vaig deixar anar: “Mireu, tinc un admirador”, i vaig començar a girar-me de tant en tant fent somriures mentre el tio no canviava el seu centre d’atenció, jo. No em preguntis com, però la qüestió és que la francesa va acabar parlant amb el tio (diria que el tio, que va resultar ser canadenc, se li va acostar a parlar, en francès). Es veu que li va preguntar coses que no venien “a cuento”, i, de cop i volta, li solta: “Escolta, el teu amic té quelcom de profètic”. Després de la conversa la francesa em va venir i em va transmetre l’intrigant missatge, tot afegint que, el seu instint femení (i el de les dues eslovenes) li deia que el tio era homosexual i m’estava “tirant la canya”.
Així que les meves presumpcions sobre l’agressivitat del tio anaven errades… Però, tio, no em diguis que no eren raonables?? Vull dir que és més probable (no confondre amb raonable!) que quan estàs ballant en una disco tu i tres ties i se t’acosten un grup de tios, els tios “vagin a per les ties” i t’obviin o fins i tot t’intentin apartar; i si, a més, van beguts, algun es posi violent. No és que em “moli” el “rollo” “macho protector”, però crec que tal i com van anar les coses al principi és comprensible pensar el que vaig pensar…
La cosa va durar una estona més, jo ja no estava tens (de fet em va saber greu haver pensat malament del tio, però no li vaig dir res perquè no volia liar més la cosa) però hi va haver un moment en que la francesa em va agafar pel braç i em va portar a l’altre costat de la rotllana que feiem les tres ties i jo degut a que el tio tornava a aparèixer per allà, realment això que una noia m’apartés d’un altre tio que tenia intencions envers mi és una situació que mai m’havia passat pel cap.
Bé, i afegit a tot això, el fet que no estava jo precisament per esperar quelcom així. Amb tot això, la nit va acabar sense gaire més a destacar, a part de la conya de les ties sobre el tema i del comiat de l’eslovena.
En fi, que una nova experiència al sac. Ara ja sé que els cops de colze poden voler dir més d’una cosa.

Compártelo