Amb dos hores de retard vam arrivar a Amsterdam amb un panorama força esperançador i amb unes espectatives no facils d’assolir, arrivavem al lloc on desde petits haviem frisat per anar-hi despres de veure el gran film: “EL ASESINO DE AMSTERDAM”.

Pero havia de passar algo espectacular i increïble o mes ben dit improbable: vam sortir de la residencia per anar a Paradiso (discoteca), plovisquejava una mica, aixo entrava dins els esquemes, la pluja cada cop era mes abundan i mes… solida!!! Ens va nevar mentre anavem amb la bici i jo portava al Martí darrere. Va ser el dia que més fred vaig passar; mira que anavem preparats però aixo va superar totes i cada una de les nostres precaucions.

Paradiso, impressionant, més que res per la música que posaven: LEGENDS. Tota la nit ballant música dels 60, 70, 80 amb un Dj poc experimentat que feiea scratch amb les imatges que sortien a la pantalla, amb dos negres fent un “combat de ball” i amb tots els colegues de l’Hector lianla per alli.

L’endema vam sortir pel mati a pota ja que sens va petar una roda de la bici quant tornavem de la discoteca. Amsterdam t’absorbeix, tots els edificis tenen classe i elegancia (encara estem buscan un edifici lleig pel centre) no hi ha molt tràfic, la gent és educada, pel terra no hi ha merdes de gos (sembla que vagis caminant per Port Aventura), els ponts son pintorescos, la sensació d’estar envoltat d’aigua fa que no et cansis tant i tot esta ple de bicis. És impresionant la cultura de la bici que tenen aquesta gent; plogui, nevi, faci calor sempre van en bici. Punt apart les paranoies de bicis que existeixen amb dos cadires al darrera, cadira davant i darrera del pilot, amb carro precintat per bebes, amb rems!!!

El segon dia ja teniem bicis i per tant ens vam “atrevir” ha anar fins el mega parc d’Amsterdam on ens van pasar mil anecdotes.

Tema coffees: impresionant la quantitat de catalans que et pots trobar, espectacular les parelles de 40-60 anys fent-se el seu porret, bé que no es pugui veure alcohol, bon ambient i en alguns molt bona musica.

L’ultim matí l’Hector ens va acompanyar fins l’estació no sense abans passar pel Red Ligh District: es bastant raro, l’ambient es trist, ens va impactar un carrero de 1,5m d’amplada tot ple d’aparadors i també el contrast entre una esglesia que al davant mateix tenia un aparador amb el qual compartia carrer.

Per acabar agraïr a l’Hector la companyia i l’estancia que ens a proporcionat en un viatge molt curt que ha sortit rodó.

Gràcies i fins aviat

Adrià i Martí

Compártelo