A bubble inside another bubble, that’s the image that came to my mind when flying back to AMS yesterday’s evening after having enjoyed the last 9 days between Wien and Slovenija…

Typing about these wonderful days spent abroad (I mean, abroad from AMS) would take a lot of time, there’s so much to be explained and I wouldn’t like to miss any detail!. In fact, now I regret not writing down in my notebook those thoughts and impressions that several times I came up with. Neither I took note of what I did each day. So it would take me quite a lot of time to put my memories in order and structure a narration of those that can be explained.

That’s why this time I won’t write a post explaining what I did and I’d rather prefer to have a conversation about my experience while having a drink with any who would like to know about them…

Compártelo

Al estar en Amsterdam el 9 de marzo, no puedo votar en las elecciones generales españolas en mi colegio electoral.

Así que, para poder ejercer mi derecho de voto, tuve que ir al Consulado de España en Amsterdam (la Embajada está en La Haya por ser ésta la sede del gobierno neerlandés) y registrarme, primero como ciudadano “no residente” y, seguidamente, en el CERA (Censo de Electores Residentes Ausentes). El segundo trámite sólo se podía hacer durante un periodo determinado entre finales de enero y principios de febrero.

Una vez hecho esto sólo he tenido que esperar a recibir en mi domicilio la documentación: las papeletas y el sobre del Congreso, la papeleta “sábana” y el sobre del Senado, el certificado conforme estoy censado, el sobre en el cual se tiene que enviar todo y una hoja explicativa (en castellano y catalán).

Una vez decidido mi voto he tenido que ir a una oficina de Postbank para enviar el sobre por correo certificado, cuyo coste me será devuelto.

Compártelo

The plumber when checking the piping system of 153G room…, the Albert Heijn’s shop assistant in the cashier…, the civil servant when registering in the city hall…, the waitress of the budget restaurant of your neighbourhood…, any professor and any of your classmates at UvA…, the random old lady when being asked for directions in the street…, the ABN-AMRO’s clerk when opening a bank account…, the tram’s driver when being asked for the next stop…, the dim-witted bouncer in the disco…, the kids when being asked to play with us in the football pitch…, the clerk in the Postbank office when buying stamps…, the beggar when begging, …they all speak in English!!!

It’s staggering, especially when I compare it to where I come from, how it’s possible to “live in English” in Amsterdam. Here - almost - everyone speaks English, and when I say to speak means that they’re able to hold a conversation about a wide range of topics and at a more than superficial level of deepness. And it’s not only the case of the cosmopolitan Amsterdam, my (few) experiences around The Netherlands have shown me that also Dutch people from the countryside is able to speak in English well.

This fact has made me raise several questions to myself regarding the linguistic paradigm we have here in Europe…

As often it’s said, the English language is unifying Europe despite the - majority - “Euroscepticism” in the UK. In the case of The Netherlands, it seems reasonable to point out at several other reasons, besides globalisation, that explain this broad knowledge of the English language among the Dutch society; being neighbours of the UK, being the Dutch language a not much spread language in the world and being a rather little open economy seem good reasons.

In fact, the Dutch case may illustrate what may happen in the future in other European countries: the citizens will have a (national?) mother tongue - or more than one, Frysian may be the example here - while English will be the exchange language that will allow them to communicate with the other Europeans with a different mother tongue. But it isn’t going to be only about communicating, labour mobility may start to grow in Europe (especially inside the Schengen Treaty area), so English may become a kind of “European language” since the hosting society (once we have assumed that speaks English) will be able to “host” the European immigrants in a different way than the nowadays one – faster? easier? better? … - .

There’s no doubt that the issue concerning the integration of newcomers (and what it’s understood for “integration”) is anything but new in Europe, the Dutch case is a really good one to be studied. However, this (try of) reflection is aiming at what may be a novelty: the mobility of the European middle (middle-upper?) class, or, even more, the creation of a “EU-rooted class”.

Until now it seems that the immigrants are mainly low income people (it’s true that there’re cases like the Pakistani migrants in Europe, who belong to the Pakistani middle class and not to the poor majority of Pakistan’s inhabitants, but once in Europe their social status is usually lower than back home); the millions of people from Asia, Africa, America and Europe that got into the EU in the last decades (and are still doing so) were – mainly – rather poor people who were (and are) looking for better life conditions for them (and, especially, for their sons and daughters), so the word immigrant is associated to a kind of immigration: the immigration of the poor; while expatriate or other fancy words describe those immigrants whose income is higher and have a university degree.

However, what the spread of English as the exchange language among (all) Europeans may, eventually - and among other things - , cause it’s that it’ll be easier for the immigrant to settle herself/himself in other European societies; i.e. the English language will reduce the costs of moving for the EU’s labour force. If this outweighs the traditional mobility aversion in Europe, and wage differentials are kept (cultural/linguistical differences seem to weigh more nowadays than salaries), what may come up from it is the appearance of a relevant amount of EU citizens belonging to the middle and upper class that will move among the member states. And this, in a EU where a majority of the population will master English well enough, may lead to the situation where a small but wealthy part of the population of the member states will live without knowing the country’s language(s) and culture, a case that I wonder how much resembles to that one of an Erasmus student who comes to and lives for a certain period in Amsterdam without speaking (almost) a word of Dutch and being (almost) completely unaware of the Dutch society…

Compártelo

Després que el destinatari de l’email que segueix a continuació em demanés reiteradament que el publiqués, m’he decidit a publicar una versió retocada del mateix…

Tio, aquest email es deu a quelcom que em va passar al principi d’aquesta setmana, que bé es mereixeria una bona explicació, però que degut a la impossibilitat de ser present a BCN abans de finals de març (vinc del 17 al 25) haurà de ser per email, ja que d’aquí a més d’un mes ja no la tindré tant fresca a la memòria i no serà tant “graciós”…

Tot comença el passat dilluns, quan vaig anar a ballar amb tres noies (dues eslovenes i una francesa) degut a que una de les eslovenes marxava el dimarts al matí. Així doncs érem 3 ties i un tio (jo), una situació ja de per sí no gaire habitual, i vam anar a un club del centre que és popular entre els i les estudiants neerlandesos/es, el Meander.
Tot anava com es podria preveure, ballant els quatre, en una espècie de rotllana (si bé amb alguna variació de tan en tan) en un extrem de la zona de ball.
Quan devien ser vora les 2h (el club tancava a les 3h), un grup d’uns 3 o 4 tios neerlandesos de la nostra edat o potser una mica més joves es van posar a ballar al costat nostre. La primera cosa que vaig pensar va ser: “bueno, ja està, a veure a quina li tiren la canya…”. Però la cosa es va posar tensa, bé, més ben dit vaig ser jo el que em vaig posar una mica tens, quan un dels tios que estava ballant darrera meu va començar a domar-me cops de colze. I, tot seguit, després que em girés un parell de cops, el tio es va quedar mirant-me als ulls amb una mirada que vaig interpretar com a desfiant (en aquell moment vaig pensar que el tio, amb clars símptomes d’excés d’alcohol a la seva sang, es volia pegar amb mi). El tio, es va passar 10 minuts mirant-me fixament, les ties es van acabar adonant de la situació, i llavors (em vaig passar “de listo”, ho sé) vaig deixar anar: “Mireu, tinc un admirador”, i vaig començar a girar-me de tant en tant fent somriures mentre el tio no canviava el seu centre d’atenció, jo. No em preguntis com, però la qüestió és que la francesa va acabar parlant amb el tio (diria que el tio, que va resultar ser canadenc, se li va acostar a parlar, en francès). Es veu que li va preguntar coses que no venien “a cuento”, i, de cop i volta, li solta: “Escolta, el teu amic té quelcom de profètic”. Després de la conversa la francesa em va venir i em va transmetre l’intrigant missatge, tot afegint que, el seu instint femení (i el de les dues eslovenes) li deia que el tio era homosexual i m’estava “tirant la canya”.
Així que les meves presumpcions sobre l’agressivitat del tio anaven errades… Però, tio, no em diguis que no eren raonables?? Vull dir que és més probable (no confondre amb raonable!) que quan estàs ballant en una disco tu i tres ties i se t’acosten un grup de tios, els tios “vagin a per les ties” i t’obviin o fins i tot t’intentin apartar; i si, a més, van beguts, algun es posi violent. No és que em “moli” el “rollo” “macho protector”, però crec que tal i com van anar les coses al principi és comprensible pensar el que vaig pensar…
La cosa va durar una estona més, jo ja no estava tens (de fet em va saber greu haver pensat malament del tio, però no li vaig dir res perquè no volia liar més la cosa) però hi va haver un moment en que la francesa em va agafar pel braç i em va portar a l’altre costat de la rotllana que feiem les tres ties i jo degut a que el tio tornava a aparèixer per allà, realment això que una noia m’apartés d’un altre tio que tenia intencions envers mi és una situació que mai m’havia passat pel cap.
Bé, i afegit a tot això, el fet que no estava jo precisament per esperar quelcom així. Amb tot això, la nit va acabar sense gaire més a destacar, a part de la conya de les ties sobre el tema i del comiat de l’eslovena.
En fi, que una nova experiència al sac. Ara ja sé que els cops de colze poden voler dir més d’una cosa.

Compártelo

Amb dos hores de retard vam arrivar a Amsterdam amb un panorama força esperançador i amb unes espectatives no facils d’assolir, arrivavem al lloc on desde petits haviem frisat per anar-hi despres de veure el gran film: “EL ASESINO DE AMSTERDAM”.

Pero havia de passar algo espectacular i increïble o mes ben dit improbable: vam sortir de la residencia per anar a Paradiso (discoteca), plovisquejava una mica, aixo entrava dins els esquemes, la pluja cada cop era mes abundan i mes… solida!!! Ens va nevar mentre anavem amb la bici i jo portava al Martí darrere. Va ser el dia que més fred vaig passar; mira que anavem preparats però aixo va superar totes i cada una de les nostres precaucions.

Paradiso, impressionant, més que res per la música que posaven: LEGENDS. Tota la nit ballant música dels 60, 70, 80 amb un Dj poc experimentat que feiea scratch amb les imatges que sortien a la pantalla, amb dos negres fent un “combat de ball” i amb tots els colegues de l’Hector lianla per alli.

L’endema vam sortir pel mati a pota ja que sens va petar una roda de la bici quant tornavem de la discoteca. Amsterdam t’absorbeix, tots els edificis tenen classe i elegancia (encara estem buscan un edifici lleig pel centre) no hi ha molt tràfic, la gent és educada, pel terra no hi ha merdes de gos (sembla que vagis caminant per Port Aventura), els ponts son pintorescos, la sensació d’estar envoltat d’aigua fa que no et cansis tant i tot esta ple de bicis. És impresionant la cultura de la bici que tenen aquesta gent; plogui, nevi, faci calor sempre van en bici. Punt apart les paranoies de bicis que existeixen amb dos cadires al darrera, cadira davant i darrera del pilot, amb carro precintat per bebes, amb rems!!!

El segon dia ja teniem bicis i per tant ens vam “atrevir” ha anar fins el mega parc d’Amsterdam on ens van pasar mil anecdotes.

Tema coffees: impresionant la quantitat de catalans que et pots trobar, espectacular les parelles de 40-60 anys fent-se el seu porret, bé que no es pugui veure alcohol, bon ambient i en alguns molt bona musica.

L’ultim matí l’Hector ens va acompanyar fins l’estació no sense abans passar pel Red Ligh District: es bastant raro, l’ambient es trist, ens va impactar un carrero de 1,5m d’amplada tot ple d’aparadors i també el contrast entre una esglesia que al davant mateix tenia un aparador amb el qual compartia carrer.

Per acabar agraïr a l’Hector la companyia i l’estancia que ens a proporcionat en un viatge molt curt que ha sortit rodó.

Gràcies i fins aviat

Adrià i Martí

Compártelo

Hola everybody, je suis Komo, le nouveau colloc’ d’Hector. Pour ceux qui le connaissent, vous savez déja qu’il est facile a vivre, et je pense qu’il n’y aura aucun probleme entre nous. Je me suis assez vite adapté a la ville parce que je suis déja venu mais j’ai aussi rencontrer des problemes tres amstellodamois: j’ai crevé le vélo d’Hector des ma premiere utilisation, et je suis rentré a l’apart sous la neige!!!

En tous cas je peux vous dire que le quart de ce qu’Hector vous a raconté sur son blog sur son séjour a Amsterdam n’est pas le centieme de ce qu’on ressent quand on y vit. Alors pour ceux qui ne sont pas encore venus, il ne vous reste plus qu’a réserver un billet d’avion, et notre porte vous est grande ouverte!!!!

Quel que soit l’endroit du monde oú vous êtes, kiffez a fond!!

¡See you!

Komo

Compártelo

This month, January, that is coming to its end has had both unforgettable days and forgettable ones, happy situations and sad ones, lovely moments and ugly ones, sweet feelings and bitter ones…

…WORKS UNDER PROGRESS…

Compártelo

Deixeu-me dedicar aquest blog a la meva àvia, qui va deixar-nos un matí com el d’avui, 23 de gener, tot just fa un any.

Com una flor, sempre més

el teu record en ma vida

hi ha deixat una fragància

que ja no en serà esvaïda

                                               Joan Maragall

Compártelo

Versión en castellano publicada en http://www.erasmusblogs.es

El dissabte passat vaig conèixer en una típica Erasmus dorm party a un de Maurici, amb el qual vaig estar parlant una estoneta doncs la curiositat em va poder… qui sap si mai més em creu-ho amb un/a mauricià/ana!.

Aquesta anècdota em porta a escriure sobre les coneixences que es fan durant l’Erasmus, un tema que tard o d’hora havia de caure (i els que han de caure encara!)…

D’entrada dir que l’homo Erasmus té unes necessitats de socialitzar-se per sobre de la mitjana, fet que el porta a presentar-se innombrables vegades. Segons l’experiència del que escriu, en tota presentació sempre s’esmenten dos aspectes: nom i procedència. A partir d’aquí la conversa sorgeix… i es fa més o menys llarga. En molts casos la cosa no passa de ser una conversa superficial (s’està en una party, al cap i a la fi!) sobre els típics tòpics que cada lloc de procedència comporta… o sobre el que cada un estudia… o sobre qualsevol altra cosa… i és que els camins del CH₃CH₂OH són inexcrutables…

Així doncs, el que li succeeix a l’homo Erasmus al cap d’un temps és que ha conegut a un “munt de penya” de la qual, en la gran majoria de casos, amb prou feines recorda el nom i sap quelcom més; però, això sí!, sap que hi ha una complicitat mútua (una “Erasmus connection“) que fa que, al tornar-se a trobar amb qualsevol dels/de les que “algun-dia-no-se-sap-on” va “conèixer”, la conversa sorgeixi sola… i aquí - altra vegada - el beure sense tenir set, ajuda… I és que és evident que, a aquestes alçades, una Erasmus party no és una Erasmus party si no hi ha quelcom que “la regui”; però malgrat aquest conegut fet, seria falaç atribuir totalment al CH₃CH₂OH la responsabilitat de crear l’ambient que hi ha en una Erasmus party. I és que des de ben al principi, abans de mullar els llavis, la gent ja està predisposada… tot i que és indubtable que al passar les hores hi pot estar més.

Però bé, tornant al tema, la qüestió és que aquesta complicitat permet que l’homo Erasmus conegui, en poc temps, a molts i moltes de la seva condició. Una altra cosa és “quant” els coneix*… i per quant temps*. I és que la intensitat de la majoria de les coneixences és baixa* degut a la gran quantitat i al, en comparació, poc temps. Però totes (i sinó, gairebé totes) les coneixences es fan en un ambient de festa, fet que fa que fàcilment els homos Erasmus guardin un gran apreci per tots/es els/les seus/ves coetanis/ànies; d’aquí vé el fet que el “bon rotllo” entre iguals sigui un dels trets definitoris de la tribu urbana dels Erasmus (la qual mereix un post que, més d’hora que tard, caurà).

I aquest (magnífic) ambient, juntament amb altres coses, fa que, quan la vida de l’homo Erasmus arriba a la seva fi, l’abisme sigui considerable…

Tot i (encara) no haver arribat a tal (tràgic) moment de la seva vida, l’especimen - d’homo Erasmus - que escriu ja va començar a “ensumar” la magnitud de tal catàstrofe fa poc. I el que succeirà a finals d’aquest mes - fi del semestre - serà, de ben segur, una experiència per a prendre nota…

I, vés per on! A la mateixa Erasmus dorm party del passat dissabte, al que escriu se li va revelar quelcom que exemplifica - de fet, sublima - la magnitud de la tragèdia; en altres (menys tràgiques) paraules, el que li suposa per a l’homo Erasmus la pèrdua del contacte amb els iguals (coneguts/des) i de l’hàbit de conèixer-ne de nous (coneixences)…

Les sàvies (i expertes) paraules provenien d’un (el grec) dels coaches del ISN Group 20. Aquest individu, un ex-homo Erasmus, explicava que després d’haver exercit de coach d’un grup (en el qual un, d’alguna manera, s’hi podria incloure) de “nou nats” homos Erasmus aquest Agost, tenia molt clar que no volia repetir l’experiència. El motiu, lluny de ser el poc que li havia agradat, era - ben al contrari! - que no volia tornar a passar per l’experiència de conèixer gent nova i, cinc o deu mesos després, haver-la d’acomiadar sabent que al curs següent la vivència seria, en el fons, la mateixa. Amb això, aquest home renunciava a conèixer més gent, ja n’ha conegut massa!, ja manté el contacte amb molts/es, ja ha hagut d’acomiadar-se masses vegades…

…un drama (grec), que sublima l’èpica de la tragèdia (Erasmus)…

(*): No cal dir que altres coneixences més intenses també es desenvolupen al llarg de la vida de l’homo Erasmus… però bé, aquestes - en tot cas - es mereixen un altre post… que algun dia ja caurà!.

Compártelo

Tot va començar el dia 31 de Desembre de 2007…. vam arribar a l’aeroport d’Amsterdam i pufff!! no funcionava el tren ni el metro. Sort que vam fer “contactes” amb una parella, ell d’Israel i ella de Rumania i junts vam agafar un taxi cap a casa l’Hector… bueno, l’altra parella no anava a casa l’Hector … no sabem on anava … pero la questio es que gracies a ells el taxi ens va sortir mes economic i tambe gracies a les habilitats negociadores del noi.

Al sortir del taxi, casi no vam haver d’esperar l’Hector i quan va arribar ens va donar una calorosa benvinguda (calorosa havia de ser amb la que estava “caient”). Vam pujar a la 153 G, ens vam cambiar de roba tot preparant-nos per passar una bona i “sana” vetllada. Al sortir de l’habitació, l’Hector, gran savi del fred, va aconsellar al Pau que agafes els guants per protegir-se les mans del penetrant fred, pero aquest renegà del bon consell (cosa que despres lamentaria).

Despres de trobar-nos amb l’Alba i el Martijn vam anar a un pont amb bici, per poder observar els focs artificials tan tipics d’aquest pais i palpar l’ambient estrident dels petards entre carrers estrets i canals humits. Cal destacar que les mesures de seguretat son minimes i des d’aqui volem expressar la nostra repulsa a aquests actes perillossos i inconscients.

La resta de nit la vam passar entre carrers, cases amb flames, cases de Nick’s, i la discoteca Paradiso, essent tot molt confús degut a l’ingest de begudes alcoholiques. Cal fer un esment important a que al sortir de la discoteca a les 05′30 la boira havia inundat els carrers d’Amsterdam i provocava una perdua de visibilitat considerable.

Es interessant observar la importancia de la bicicleta com a mitja de transport; gent de totes les edats, cultures, etnies, idiomes, … utilitza la bicicleta per desplaçar-se.

El tema mes preocupant de tots es el següent: EL FRED!!!

La gent d’aqui ja hi està acostumada pero nosaltres no, i la veritat es que moure’s amb bici amb un aire gèlid golpejant-nos amb força i congelant-nos les sinapsis neuronals amb la seva fredor electrica, es com a minim inquietant.

A sobre, els Amsterdammers tenen “guasa” i els cabrons fiquen als aparadors dels coffeeshops el cartell: Air Conditionned… i a mes a més no tenen prou de fer la gracia, sino que en alguns locals van i l’encenen (estas a -2ºC al carrer i et foten l’aire acondicionat a 16 ºC dins un coffee). I parlant de coffees, diu la tradició que cada coffee te el seu propi gat negre i tenebros per menjar-se els inocents ratolins neerlandesos…

Resumint, gran pais i millor gent!!! Fins i tot trobarem a faltar el fred, ja que la linia entre l’amor i l’odi es molt fina, o potser no…

PD: moltes gracies Hector per fer la nostra estada en la teva “humil morada” tan agradable i acollidora… ets un perfecte amfitrió!

Tot ziens

Pau i Meri

Compártelo